Devenir documento

Devenir documento

Performance · Juan Pablo Caicedo

60dB / 16kHz. BCN. Sents la violència?  · Arts Santa Mònica

Poques vegades una exposició amb menys mitjans econòmics pot arribar a dir tant, tot és al voltant de la violència, la que es veu i la que no veus ni sents.

Mostra que s’ha de veure amb molta calma, el passa volant que s’abstingui, son una dotzena d’apartats, cadascú mereix els seus moments d’atenció i sobre tot reflexió.

Dotze projectes de dotze artistes compromesos amb el seu pensament filosòfic, magníficament coordinats amb una factura nítida i elegant per l’equip Pijoan-Delgado-Guijarro als qui dedico el meu sincer aplaudiment.

 

Projectes participants:

  • Sang i merda al barri del Raval. Miquel Fernández, Andrés Antebi, Pablo González
  • Devenir documento. Juan Pablo Caicedo
  • Neoromàntica clàssica. Barcelona. Marta Rosell Chust
  • Reservat. Arantxa Vallés Cardona, Georgina Sedano Garcia, Marta Rosell Chust
  • La violència és innumerable. Estadístiques de l’Ajuntament de Barcelona
  • Diccionari incomplet: Guia per al reconeixement de comportaments violents. Amparo Huertas Bailén, InCom-UAB (Institut de la Comunicació – Universitat Autònoma de Barcelona) Col·laboradores: Maria Luna i Montserrat Santamarina
  • Carmen. Btihaj Ajana, Beth Anderson, Francesca Romana Degl’Innocenti, John English, Tom Garner, Roisín Gorman, Leanne Hayman, James Moorby, Adam Reid Palmer, Holly Sexton, Roger Vinós, Samantha Wallace, Asya Zuyeva. Producció: OTOXO Productions
  • #ICSI In Vitro. Associació Ombra (art, pensament i gènere)
  • Revelades. Amparo Huertas Bailén, Maria Luna i Montserrat Santamarina, Grup Internacional d’Estudis sobre Comunicació i Cultura, InCom-UAB (Institut de la Comunicació – Universitat Autònoma de Barcelona)
  • La ciutat horitzontal. Stefano Portelli, Sandra Capdevila Sardaña
  • La violència de ser activista. Gerardo Ariza, Mariana Huidobro, Ester Quintana
  • Barcelona™. Barcelona Mata
  • Ciutat d’excepció. Novact
  • Cartografia carnal de la resistència. Lívia Motterle
  • TRANSgressió entre reixes. Alan, David Urra
  • Arxiu il·lustrat de l’odi. Toni Arnau. RUIDO Photo
  • Uve invertida. Esmeralda G. Morales

Inauguració

Tecnologies de la violència + BCN. Sents la violència?

Arts Santa Mònica

 

 

Tecnologies de la violència


Exposició
18.10.2016 – 08.01.2017
Nivell 2, nivell 3 i escala

TECNOLOGIES DE LA VIOLÈNCIA aborda les relacions crítiques de l’art amb la producció contemporània de violència i les tecnologies digitals, així com les tècniques utilitzades pel poder per exercir la seva imposició a través de la violència.

La tecnologia, com a sistema d’organització, serveis i control del poder, té a les màquines, internet i els sistemes electrònics instruments de domini global que, després de la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra Freda, suposen l’obertura a una «nova època de seguretat política», com subratlla Ralf Fücks, director de Heinrich-Böll-Stiftung, en una publicació titulada High-Tech-Kriege (Guerres High-Tech).

El control de l’aire i del ciberespai i el «control del terror», assenyalat per teòrics com Peter Sloterdijk, Marc Augé, Jutta Weber, Herfried Münkler, Constanze Kurz i Paul Virilio, és l’objectiu de les grans potències tant com de governs, empreses i grups terroristes, que despleguen les seves zones de guerra, caos i domini global i local mitjançant sofisticats programes tecnològics: mort anònima a distància executada per operacions electròniques, perfeccionament de càmeres, drons i sensors, sistemes de lluita computeritzada i autònoma, atacs ciberespacials, vigilància per satèl·lits i polítiques de seguretat preventiva, control policial, aniquilació i èxode de les poblacions.

TECNOLOGIES DE LA VIOLÈNCIA planteja la configuració de la violència a l’imaginari col·lectiu, la iconografia i la simbologia de la indústria mediàtica i de l’espectacle, així com les diverses formes en què les imatges són produïdes, consumides o utilitzades per la indústria bèl·lica (dibuixos d’animació, videojocs, programes). Així mateix, seguint els pressupostos de Foucault, Achille Mbembe i Subhabrata Banerjee sobre biopolítica, «necropolítica» i «necrocapitalisme» com a sistema de producció global de mort, l’exposició proposa una mirada a les formes d’insubordinació amb què treballen els artistes des de l’any 2000 i l’anomenada GWOT (Global War on Terrorism) en el que suposa, caiguts els grans sistemes de «redempció» ideològica, la implosió del sistema neocapitalista.

 

60dB / 16kHz. BCN. Sents la violència?


Exposició
18.10.2016 – 08.01.2017
Nivell 1

60 dB / 16 kHz. BCN. Sents la violència? és una exposició col·lectiva de caràcter documental que vol reflexionar sobre algunes formes de violència no explícita que s’esdevenen en una ciutat com Barcelona. Els materials que componen la mostra són el resultat de diferents recerques artístiques i antropològiques, així com de l’experiència de diverses organitzacions activistes.

Els elements de l’exposició tenen en comú que assenyalen formes d’imposició per la força que solen passar desapercebudes com a violència perquè apareixen diluïdes en la vida quotidiana de tots nosaltres i s’acaben confonent amb allò que anomenem «normalitat».

El fil conductor que enllaça les diverses unitats de la mostra és acústic: un brunzit constant, gairebé inaudible, que acompanya els visitants al llarg de l’exposició. Durant el recorregut, aquests són convidats a parar l’orella per escoltar sons que els arriben d’una manera assídua un dia qualsevol, i se’ls fa notar fins a quin punt aquests sons indiquen formes de violència. Al final de la mostra, aquest so ambient es torna un estrèpit: el d’una societat en què la normalitat és la violència.

60 dB / 16 kHz. 60 decibels és una unitat de so que correspon a l’aglomeració ordinària de gent al carrer, al soroll de la ciutat. 16 quilohertzs correspon a un to agut de freqüència, inaudible. El subtítol de l’exposició —Sents la violència?— juga amb el doble sentit del verb «sentir» i les seves accepcions d’«escoltar» i, també, de «notar» o «percebre».

S’expressa, així, la idea central de l’exposició: la violència no és una excepció ni un accident; al contrari, és una mena d’atmosfera sonora contínua, que no sentim perquè hi som dins.

En paral·lel a l’exposició es portarà a cap un cicle de conferències i documentals que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Arts Santa Mònica els dimecres 19 i 26 d’octubre, els dijous 3, 10 i 24 de novembre, i el dijous 22 de desembre.

Hi ha moltes formes de violència, però no les sents. Que no les sentis no vol dir que no existeixin. Benvinguts a 60 dB / 16 kHz de violències a la ciutat de Barcelona!

El mosso que va mutilar Ester Quintana segueix impune quatre anys després

ANIVERSARI D’UN ABÚS POLICIAL

El Parlament ha instat el Govern a continuar investigant per aclarir la greu lesió causada el 14-N del 2012

L’Audiència va absoldre els dos agents acusats adduint la impossibilitat d’identificar el policia que va disparar

El mosso que va mutilar Ester Quintana segueix impune quatre anys després

JOSEP GARCIA / Ester Quintana, sortint de l’Audiència de Barcelona després de declarar en el judici, en abril del 2016.

Aquest dilluns fa quatre anys. El 14 de novembre del 2012, durant una vaga general, Ester Quintana va rebre l’impacte d’un projectil llançat per antiavalots dels Mossos d’Esquadra que li va rebentar un ull. La Conselleria d’Interior, llavors en mans de Felip Puig, va donar fins a quatre versions contradictòries sobre el que havia passat. El judici es va celebrar el 2016 a l’Audiència de Barcelona. El tribunal va absoldre el subinspector i l’escopeter acusats adduint la impossibilitat de determinar quin policia va disparar i quina munició va utilitzar: una pilota de goma o un projectil viscoelàstic.

Quintana no va recórrer la sentència. La fiscalia, que reclamava dos anys de presó i inhabilitació per a cada un dels dos imputats, tampoc ho va fer. El Parlament va acordar la setmana passada, a proposta de la CUP, una moció recolzada per JxSí per instar el Govern català a seguir investigant. El policia que va disparar i va deixar bòrnia la dona segueix impune.

En la primera versió oferta per Interior es va negar que la mutilació de la dona, que tornava a casa seva passejant pel passeig de Gràcia quan ja no hi havia disturbis, tingués cap relació amb la policia catalana. Perquè no hi havia unitats en aquest punt a aquella hora, va dir Interior. Després que diverses gravacions demostressin que sí que hi eren, es va admetre aquest punt, però es va reiterar que cap agent va disparar. En la tercera versió, forçada per l’aparició de noves imatges, la conselleria va reconèixer que sí que hi havia antiavalots en aquella zona i que efectivament hi va haver algun tret. En la quarta, va afirmar que el tret s’havia produït a més cap on hi havia Quintana.

Entre aquestes quatre versions va ser destituït Sergi Pla, comissari a càrrec de la Brigada Mòbil (antiavalots) dels Mossos, perquè va amagar un informe al conseller Puig sobre la distribució de les seves unitats el dia de l’agressió. Puig va canviar de conselleria i el director general de la policia, Manel Prat, va presentar la dimissió al cap de pocs mesos. En una entrevista a EL PERIÓDICO, Prat havia dit: “Si es troba una prova que demostri que a Quintana la va ferir una pilota de goma, dimitiré”.

CANVI D’ESTRATÈGIA

El setembre del 2015, Quintana va ser indemnitzada per l’asseguradora de la Generalitat amb 260.391 euros. Només uns mesos abans, al juliol, hi havia hagut un canvi d’estratègia de la defensa dels mossos acusats, després d’anys de negar-ho tot. L’advocada Olga Tubau, que representava el subinspector investigat, va dir en una vista judicial sobre el cas: “Les lesions van ser produïdes per l’impacte d’un objecte que va sortir d’una arma policial”, encara que no va precisar ni la munició ni quin policia va disparar.

El comissari en cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, va arribar a demanar disculpes perquè ja ningú dubtava que Quintana va perdre l’ull per una acció policial gratuïta i injustificable, però va assegurar que no hi havia forma de saber quin agent va disparar.

Amb aquestes premisses, el judici es va celebrar l’abril del 2016. La sentència va ser ràpida. El tribunal va absoldre els dos agents acusats. La resolució deixava constància que la dona va ser ferida per l’impacte d’un projectil dels Mossos, però que no es podia saber de quina mena era ni quin agent el va disparar.

TRAVES A LA INVESTIGACIÓ

Els jutges van recriminar a la Conselleria d’Interior que hagués negat primer «de forma contundent» el llançament d’un projectil policial a la zona del passeig de Gràcia on Quintana va resultar ferida, postura que «va condicionar des d’un primer moment, perjudicant-la, la investigació». Els magistrats van sostenir que, «possiblement, si la investigació dels fets s’hagués iniciat donant per bona (encara que fos de manera provisional) la versió que en donava la víctima, hauria pogut donar uns resultats més fructífers i s’hauria obtingut més informació sobre el que realment havia passat».

També van retreure a Interior que els GPS que porten les furgonetes policials no havien pogut «complir la seva funció primordial», que és la localització dels vehicles en cada moment.

EL PROJECTIL

El tribunal va subratllar que «el més probable és que les lesions sofertes per Quintana fossin conseqüència d’un impacte rebut a l’ull per una pilota de goma, però el cert és que no podem excloure que també pogués ser deguda a l’impacte d’un projectil de foam [viscoelàstic]”. Els jutges van argumentar que, per dictar una sentència condemnatòria, els «correspon realitzar un judici de certesa i no de probabilitat». Per tot això van afegir: «Hem de concloure que no ha quedat acreditat que les lesions fossin causades, necessàriament, per una pilota de goma». Tampoc van poder determinar quin agent va pitjar el gallet.

Malgrat això, relata la sentència, un mosso, que “no ha pogut ser identificat”, incomplint els protocols pels quals es regeix l’actuació de la brigada antiavalots, va disparar un projectil “en direcció a un grup de persones que estaven fugint del lloc i que anaven corrent cap al carrer de Casp, on hi havia Quintana, que va rebre un impacte a l’ull esquerre. La dona va patir l’esclat del globus ocular, amb la consegüent pèrdua de visió”.

El mosso que mutiló a Ester Quintana sigue impune cuatro años después

ANIVERSARIO DE UN ABUSO POLICIAL

El Parlament ha instado al Govern a continuar investigando para aclarar la grave lesión causada el 14-N del 2012

La Audiencia absolvió a los dos agentes acusados aduciendo la imposibilidad de identificar al policía que disparó

 

El mosso que mutiló a Ester Quintana sigue impune cuatro años después

JOSEP GARCIA / Ester Quintana, saliendo de la Audiencia de Barcelona tras declarar en el juicio, en abril del 2016.

 EL PERIODICO

Este lunes hace cuatro años. El 14 de noviembre del 2012, durante una huelga general, Ester Quintana recibió el impacto de un proyectil lanzado por antidisturbios de los Mossos d’Esquadra que le reventó un ojo. La Conselleria d’Interior, entonces en manos de Felip Puig, dio hasta cuatro versiones contradictorias sobre lo ocurrido. El juicio se celebró en el 2016 en la Audiencia de Barcelona. El tribunal absolvió al subinspector y al escopetero acusados aduciendo la imposibilidad de determinar qué policía disparó y qué munición utilizó: una pelota de goma o un proyectil viscolástico.

Quintana no recurrió la sentencia. La fiscalía, que reclamaba dos años de prisión e inhabilitación para cada uno de los dos imputados, tampoco lo hizo. El Parlament acordó la semana pasada, a propuesta de la CUP, una moción respaldada por JxSí para instar al Gobierno catalán a seguir investigando. El policía que disparó y dejó tuerta a la mujer sigue impune.

En la primera versión ofrecida por Interior se negó que la mutilación de la mujer, que volvía a su casa paseando por el paseo de Gràcia cuando ya no había disturbios, guardara ninguna relación con la policía catalana. Porque no había unidades en este punto a esa hora, dijo Interior. Después de que varias grabaciones demostraran que sí estaban allí, se admitió esto último, pero se reiteró que ningún agente disparó. En la tercera versión, forzada por la aparición de nuevas imágenes, la ‘conselleria’ reconoció que sí había allí antidisturbios y que efectivamente hubo algún disparo. En la cuarta, Afirmó que el disparo se había producido además hacia donde se encontraba Quintana.

Entre estas cuatro versiones fue destituido Sergi Pla, comisario a cargo de la Brigada Mòvil (antidisturbios) de los Mossos, porque ocultó un informe al ‘conseller’ Puig sobre la distribución de sus unidades el día de la agresión. Puig cambió de ‘conselleria’ y el director general de la policía, Manel Prat, presentó su dimisión a los pocos meses. En una entrevista a EL PERIÓDICO, Prat había dicho: “Si se encuentra una prueba que demuestre que a Quintana le hirió una pelota de goma, dimitiré”.

CAMBIO DE ESTRATEGIA

En septiembre del 2015, Quintana fue indemnizada por la aseguradora de la Generalitat con 260.391 euros. Solo unos meses antes, en julio, se había producido un cambio de estrategia de la defensa de los mossos acusados, tras años de negarlo todo. La abogada Olga Tubau, que representaba al subinspector investigado, dijo en una vista judicial sobre el caso: “Las lesiones fueron producidas por el impacto de un objeto que salió de un arma policial”, aunque no precisó ni la munición ni qué policía disparó.

El comisario jefe de los Mossos, Josep Lluís Trapero, llegó a pedir disculpas porque nadie dudaba ya de que Quintana perdió el ojo por una acción policial gratuita e injustificable, pero aseguró que no había forma de averiguar qué agente disparó.

Con estas premisas, el juicio se celebró en abril del 2016. La sentencia fue rápida. El tribunal absolvió a los dos agentes acusados. La resolución dejaba constancia de que la mujer fue herida por el impacto de un proyectil de los Mossos, pero que no se podía saber de qué tipo era ni qué agente lo disparó.

La resolución dejaba constancia de que la mujer fue herida por el impacto de un proyectil de los Mossos, pero que no se podía saber de qué tipo era ni qué agente lo disparó.

TRABAS A LA INVESTIGACIÓN

Los jueces recriminaron a la Conselleria d’Interior que hubiera negado primero «de forma contundente» el lanzamiento de un proyectil policial en la zona del paseo de Gràcia donde Quintana resultó herida, postura que «condicionó desde un primer momento, perjudicándola, la investigación».

Los magistrados sostuvieron que, «posiblemente, si la investigación de los hechos se hubiera iniciado dando por buena (aunque fuera de manera provisional) la versión que de los mismos daba la víctima, la misma hubiera podido dar unos resultados más fructíferos y se habría obtenido una mayor información sobre lo realmente acontecido».

Los magistrados sostuvieron que, «posiblemente, si la investigación de los hechos se hubiera iniciado dando por buena la versión que de los mismos daba la víctima, la misma hubiera podido dar unos resultados más fructíferos y se habría obtenido una mayor información sobre lo realmente acontecido».

También reprocharon a Interior que los GPS que llevan las furgonetas policiales no habían podido «cumplir su función primordial», que no es otra que la localización de los vehículos en cada momento.

EL PROYECTIL

El tribunal subrayó que «lo más probable es que las lesiones sufridas por Quintana fueran consecuencia de un impacto recibido en el ojo por una pelota de goma, pero lo cierto es que no podemos excluir que también pudiera ser debida al impacto de un proyectil de foam [viscolástico]”. Los jueces argumentaron que, para dictar una sentencia condenatoria, les «corresponde realizar un juicio de certeza y no de probabilidad». Por todo ello añadieron: «Tenemos que concluir que no ha quedado acreditado que las lesiones fueran causadas, necesariamente, por una pelota de goma». Tampoco pudieron determinar qué agente apretó el gatillo.

A pesar de ello, relata la sentencia, un mosso, que «no ha podido ser identificado», incumpliendo los protocolos por los que se rige la actuación de la brigada antidisturbios, disparó un proyectil «en dirección a un grupo de personas que estaban huyendo del lugar y que iba corriendo hacia la calle Casp, donde estaba Quintana, que recibió un impactó en el ojo izquierdo. La mujer sufrió el estallido del globo ocular, con la consiguiente pérdida de visión.

Relata la sentencia, un mosso, que «no ha podido ser identificado», incumpliendo los protocolos por los que se rige la actuación de la brigada antidisturbios, disparó un proyectil en dirección a donde estaba Quintana, que recibió un impactó en el ojo izquierdo.

“Creo que la conselleria de Interior no quiere encontrar al mosso que me hirió” – Entrevista | Ester Quintana

  • Entrevista a Ester Quintana, que el 14 de noviembre de 2012 perdió un ojo por un proyectil policial
  • “Una veintena de agentes estaban allí y alguno sabe la verdad y no la ha dicho”, asegura Quintana
  – 12/11/2016 – 19:36h

Ester Quintana; Violencia policial; bales de goma

Ester Quintana cree que hay algún Mosso d’Esquadra que sabe la verdad y no lo dice. – SANDRA LÁZARO

 

Ester Quintana perdió un ojo por culpa de un proyectil policial el 14 de noviembre de 2012. Regresaba a su casa tras la manifestación de la jornada de huelga general cuando, pese a que no había disturbios, en la confluencia entre el Passeig de Gràcia y la Gran Via aparecieron tres furgonetas policiales. De una de ellas bajó algún antidisturbios que, incumpliendo todos los protocolos, mutiló a esta vecina de Barcelona.

Cuatro años después de los hechos, Quintana todavía no sabe qué agente de los Mossos d’Esquadra le disparó. El recorrido judicial del caso terminó con una  sentencia que absolvió a los dos policías acusados y puso en duda la bala de goma como arma de la agresión. Quintana se muestra convencida de que sí fue una bala de goma y asegura que Felip Puig, el conseller de Interior en el momento de los hechos, no ha hablado con ella.

Este lunes se cumplen cuatro años de los hechos. ¿Qué valoración hace de todo lo que ha pasado en este tiempo?

La valoración es negativa. Primero por la lesión, y después por la impunidad que ha habido en las instituciones y en los Mossos. De bueno hemos tenido poca cosa: el ánimo y el apoyo que me ha dado la gente, y el interés general de la población hacia mi caso. Pero hago una valoración bastante más negativa que positiva porque estos cuatro años han sido muy difíciles.

¿Felip Puig, el conseller de Interior el día de los hechos, la ha llamado alguna vez durante estos cuatro años?

No, no ha hablado conmigo. Creo que ni siquiera ha tenido intención de llamarme.

¿Con qué responsables políticos de la Generalitat ha mantenido algún contacto?

Mantuve una conversación telefónica con el siguiente conseller de Interior, Ramon Espadaler. Después he hablado con el actual responsable del departamento, Jordi Jané, con quien me vi personalmente en la sede de la conselleria de Interior y estuvimos hablando de todo lo que pasó.

¿Cómo salió de esa reunión?

Nunca puedes salir satisfecha de una reunión de donde no sacas nada. Jordi Jané no era el conseller de Interior en el momento de los hechos. Además, la valoración que yo pueda tener de esta reunión es muy subjetiva porque yo soy la persona herida. Valoro que el conseller hablara conmigo y me pidiera disculpas, pero las disculpas no arreglan nada, no restablecen nada, ni reparan ni justifican nada. Ya le he dicho al conseller más de una vez que en vez de disculparse, Interior debería encontrar a los mossos que me hirieron.

Cuatro años después Interior no ha logrado identificar al agente o a los agentes que la dispararon.

¿No quieren o no pueden? Esta es mi pregunta. Yo creo que Interior no quiere encontrar al mosso que me hirió. Es lo que se está demostrando después de que  hayan dado no sé cuántas versiones y después de un juicio donde se dice que no se puede establecer si el arma fue una bala de goma o un proyectil de ‘foam’. Pero una vez el resultado del juicio es este, se deberían buscar a los responsables de alguna otra forma.

Además, siempre es la víctima quien tiene que ir a buscar la justicia. No sólo en mi caso, sino en todos los anteriores de balas de goma y otros tipos de lesiones por parte de la policía. Siempre son las víctimas las que deben buscar la justicia, y casi nunca la encuentran porque hay una institución muy grande detrás.

Ester Quintana; Violencia policial; bales de goma

Quintana acudió a todas las sesiones del juicio tras el que los Mossos acusados salieron absueltos. – SANDRA LÁZARO

 

¿Tiene la esperanza de que Interior logre identificar a los agentes responsables mediante la investigación interna que mantiene abierta?

Creo que no pasará nada a no ser que salga una prueba nueva que ponga en duda lo que ya se ha dicho hasta ahora, como ocurrió al principio con las imágenes que desmintieron la versión de Felip Puig.

¿Por ejemplo, una confesión del agente que la disparó?

Por ejemplo. Una confesión de alguno de los mossos de las tres furgonetas que estaban en el lugar de los hechos. Una veintena de agentes estaban allí y alguno sabe la verdad y no la ha dicho.

La abogada de uno de los mossos acusados y absueltos posteriormente dijo que algunos agentes habían mentido durante el juicio.

La abogada estaba teorizando. Yo no puedo acreditar lo que dice la abogada y los otros testigos del juicio. Lo que sí sé es lo que me pasó y que la sentencia da credibilidad a mi versión de los hechos. Es la que el tribunal corrobora. Si mi versión es la creíble, ¿qué ha hecho la conselleria de Interior para arreglar todo esto? No ha hecho nada.

La sentencia, aunque absolutoria para los agentes, critica la investigación de los hechos que hizo la Generalitat.

La conselleria podría hacer algo más y no lo está haciendo. La sentencia dice que las furgonetas antidisturbios llevaban GPS que no funcionaban bien. Además, durante el juicio se evidenció que la División de Asuntos Internos (DAI) de los Mossos estaba investigando una línea y el juez de instrucción estaba investigando otra.

¿Por qué no se investigaron las dos? ¿Por qué no se investigaron más estas contradicciones? Los medios para investigar los tienen ellos, a ti te dejan una posibilidad muy pequeña y muy difícil para acusar. Si la palabra de los policías es ley, si vale más que la mía, ¿qué puedo hacer? No te dejan más recorrido. Yo no puedo hacer nada con lo que dijo la DAI, quien podía hacerlo era el juez.

¿Cree que en su caso Interior ha ocultado información?

Interior se excusa en que el tribunal ha dicho que no se puede probar que los agentes acusados fueran los culpables. Como había más mossos con armas en el lugar de los hechos y diferentes tipos de proyectiles, el tribunal considera que no está probado que fuera una bala de goma. Y al haber una duda razonable no se puede decir que fueran los dos acusados.

Lo que sí podrían haber hecho, tanto el tribunal, la fiscalía o la conselleria es ver si había otro camino después del juicio. El camino que a mí me dejaban tras la sentencia absolutoria era recurrir. Pero esto no tenía demasiado futuro porque con las mismas pruebas se volvería a sentenciar lo que dijo la Audiencia.

Ester Quintana; Violencia policial; bales de goma

Quintana en un momento de la entrevista. – SANDRA LÁZARO

 

¿Considera que su caso ha quedado impune?

De momento mi caso está impune porque no se han asumido responsabilidades por lo que me pasó. Un policía me disparó, perdí un ojo y me rompió media cara. Estas consecuencias no han sido reparadas. Me han pagado una indemnización pero el dinero no lo arregla todo. Lo que yo quiero es que estas personas no vuelvan a hacer esto a otra persona. Pero si se les deja trabajar lo pueden seguir haciendo. Pedíamos penas de prisión por delito doloso y una inhabilitación que no se ha producido.

Tras la sentencia, la conselleria debería haber hecho su investigación y volver a preguntar a todo el mundo. Todo fue muy incongruente: los informes los había hecho el subinspector imputado, el arma estuvo tres meses sin custodia y hasta febrero de 2013 no fue llevada a la Guardia Civil para que le hicieran la valoración. Hay tantas cosas que no conectan entre ellas…

Su agresión promovió que se prohibieran las balas de goma en Catalunya.

Es de las pocas cosas positivas que el conjunto de la población hemos sacado de mi caso. Las balas de goma son muy lesivas e incluso mortales. Y todavía hay otros problemas en materia de armamento policial, como el ‘foam’ o las pistolas Taser. Pero al menos las pistolas de balas de goma no se utilizarán más.

¿El juicio fue una ceremonia de confusión de los Mossos d’Esquadra para salir absueltos?

Había momentos que me parecía todo un ‘paripé’, otros en que me parecía que iba todo muy bien y otros fatal. Nosotros pusimos toda la voluntad y esfuerzo posible para llegar al juicio. Soy la primera persona que pudo llevar a juicio a unos mossos por balas de goma. El resto de casos no tuvieron ni esta opción.

Pero al final, el juicio no solo terminó sin condena, sino con más dudas sobre si el arma de la agresión fue una bala de goma o un proyectil de ‘foam’.

No se logró la justicia que se debía conseguir en el juicio y creo que mucha gente, no sólo yo, se quedó con esa sensación. La Generalitat dio por resuelto el asunto con la indemnización y el juicio. Pero siguen sin demostrar quién fue. Dicen que no fueron los dos acusados. ¿Entonces qué mosso fue?

¿Usted tiene dudas sobre el arma o está convencida que fue una bala de goma?

Sigo pensando que fue una bala de goma por el tipo de lesión y por el rebote del proyectil. Pero el tribunal no consdieró probado que fuera una bala de goma porque decían que no se había aportado ninguna prueba que demostrara que no era una bala de ‘foam’. Todo esto aunque una forense dijo que no pudo ser ‘foam’.

Si de verdad no me dispararon con una bala de goma significa que algún mosso me disparó directamente a la cara con una bala de ‘foam’ a una distancia de 30 metros. El protocolo policial dice que en todos los casos se debe avisar, lanzar salvas, disparar a 50 metros y por debajo de la cintura… ¿Por qué no se respetaron todos estos protocolos? Yo lo he estado denunciando desde el primer momento y al final la Generalitat tuvo que reconocer que habían sido los Mossos. Ellos siguen diciendo que no pero yo creo que sí fue una bala de goma.

más INFO

“Crec que la conselleria d’Interior no vol trobar el mosso que em va ferir” – Entrevista | Ester Quintana

  • Entrevista a Ester Quintana, que el 14 novembre 2012 va perdre un ull per un projectil policial
  • “Una vintena d’agents hi eren i algun sap la veritat i no l’ha dit”, assegura Quintana
 – 13/11/2016 – 06:00h –

Ester Quintana; Violencia policial; bales de goma

Ester Quintana creu que hi ha algun mossos d’esquadra que sap la veritat i no la diu. SANDRA LÁZARO

Ester Quintana va perdre un ull per culpa d’un projectil policial el 14 de novembre del 2012. Tornava a casa després de la manifestació de la jornada de vaga general quan, malgrat que no hi havia disturbis, a la confluència entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via van aparèixer tres furgonetes policials. D’una d’elles va baixar-ne algun antiavalots que, incomplint tots els protocols, va mutilar aquesta veïna de Barcelona.

Quatre anys després dels fets, Quintana encara no sap quin agent dels Mossos d’Esquadra la va disparar. El recorregut judicial del cas va acabar amb una sentència que va absoldre els dos policies acusats i va posar en dubte la bala de goma com a arma de l’agressió. Quintana es mostra convençuda que sí que va ser una bala de goma i assegura que Felip Puig, el conseller d’Interior en el moment dels fets, no ha parlat amb ella.

Aquest dilluns es compleixen quatre anys dels fets. Quina valoració fa de tot el que ha passat en aquest temps?

La valoració és negativa. Primer per la lesió, i després per la impunitat que hi ha hagut a les institucions i als Mossos. De bo n’hem tingut poca cosa: l’ànim i el suport que m’ha donat la gent, i l’interès general de la població cap al meu cas. Però faig una valoració força més negativa que positiva perquè aquests quatre anys han estat molt difícils.

Felip Puig, el conseller d’Interior el dia dels fets, l’ha trucat alguna vegada durant aquests quatre anys?

No, no ha parlat amb mi. Crec que ni tan sols ha tingut intenció de trucar-me.

Amb quins responsables polítics de la Generalitat ha mantingut algun contacte?

Vaig mantenir una conversa telefònica amb el següent conseller d’Interior, Ramon Espadaler. Després he parlat amb l’actual responsable del departament, Jordi Jané, amb qui em vaig veure personalment a la seu de la conselleria d’Interior i vam estar parlant de tot el que va passar.

Com va sortir d’aquesta reunió?

Mai pots sortir satisfeta d’una reunió d’on no en treus res. Jordi Jané no era el conseller d’Interior en el moment dels fets. A més, la valoració que jo pugui tenir d’aquesta reunió és molt subjectiva perquè jo sóc la persona ferida. Valoro que el conseller parlés amb mi i em demanés disculpes, però les disculpes no arreglen res, no restableixen res, ni reparen ni justifiquen res. Ja li he dit al conseller més d’una vegada que en comptes de disculpar-se, Interior hauria de trobar als mossos que em van ferir.

Quatre anys després Interior no ha aconseguit identificar l’agent o els agents que la va disparar.

¿No volen o no poden? Aquesta és la meva pregunta. Jo crec que Interior no vol trobar el mosso que em va ferir. És el que s’està demostrant després que hagin donat  no sé quantes versions i després d’un judici on es diu que no es pot establir si l’arma va ser una bala de goma o un projectil de ‘foam’. Però un cop el resultat del judici és aquest, s’haurien de buscar els responsables d’alguna altra forma.

A més, sempre és la víctima qui ha d’anar a buscar la justícia. No només en el meu cas, sinó en tots els anteriors de bales de goma i altres tipus de lesions per part de la policia. Sempre són les víctimes les que han de buscar la justícia, i gairebé mai la troben perquè hi ha una institució molt gran al darrere.

Ester Quintana; Violencia policial; bales de goma

Quintana va anar a totes les sessions del judici que va absoldre els dos agents acusats. – SANDRA LÁZARO

 

Té l’esperança que Interior aconsegueixi identificar els agents responsables mitjançant la investigació interna que manté oberta?

Crec que no passarà res si no és que surti una prova nova que posi en dubte el que ja s’ha dit fins ara, com va passar al principi amb les imatges que van desmentir la versió de Felip Puig.

Per exemple, una confessió de l’agent que la va disparar?

Per exemple. Una confessió d’algun dels mossos de les tres furgonetes que eren al lloc dels fets. Una vintena d’agents hi eren i algun sap la veritat i no l’ha dit.

L’advocada d’un dels mossos acusats i absolts posteriorment va dir que alguns agents havien mentit durant el judici.

L’advocada estava teoritzant. Jo no puc acreditar el que diu l’advocada i els altres testimonis del judici. El que sí que sé és el que em va passar i que la sentència dóna credibilitat a la meva versió dels fets. És la que el tribunal corrobora. Si la meva versió és la creïble, què ha fet la conselleria d’Interior per arreglar tot això? No ha fet res.

La sentència, tot i que absolutòria pels agents, critica la investigació dels fets que va fer la Generalitat.

La conselleria podria fer alguna cosa més i no ho està fent. La sentència diu que les furgonetes antiavalots portaven GPS que no funcionaven bé. A més, durant el judici es va evidenciar que la Divisió d’Afers Interns (DAI) dels Mossos estava investigant una línia i el jutge d’instrucció estava investigant altra.

Per què no es van investigar les dues? Per què no es van investigar més aquestes contradiccions? Els mitjans per investigar els tenen ells, a tu et deixen una possibilitat molt petita i molt difícil per acusar. Si la paraula dels policies és llei, si val més que la meva, què puc fer? No et deixen més recorregut. Jo no puc fer res amb el que va dir la DAI, qui podia fer-ho era el jutge.

Creu que en el seu cas Interior ha amagat informació?

Interior s’excusa en que el tribunal ha dit que no es pot provar que els agents acusats fossin els culpables. Com que hi havia més mossos amb armes al lloc dels fets i diferents tipus de projectils, el tribunal considera que no està provat que fos una bala de goma. I en haver-hi un dubte raonable no es pot dir que fossin els dos acusats.

El que sí que podrien haver fet, tant el tribunal, la fiscalia o la conselleria és veure si hi havia un altre camí després del judici. El camí que a mi em deixaven després de la sentència absolutòria era recórrer. Però això no tenia massa futur perquè amb les mateixes proves es tornaria a sentenciar el que va dir l’Audiència.

Ester Quintana; Violencia policial; bales de goma

Quintana en un moment de l’entrevista. – SANDRA LÁZARO

 

Considera que el seu cas ha quedat impune?

De moment el meu cas està impune perquè no s’han assumit responsabilitats pel que em va passar. Un policia em va disparar, vaig perdre un ull i em va trencar mitja cara. Aquestes conseqüències no han estat reparades. M’han pagat una indemnització però els diners no ho arreglen tot. El que jo vull és que aquestes persones no tornin a fer això a una altra persona. Però si se’ls deixa treballar ho poden continuar fent. Demanàvem penes de presó per delicte dolós i una inhabilitació que no s’ha produït.

Després de la sentència, la conselleria hauria d’haver fet la seva investigació i tornar a preguntar a tothom. Tot va ser molt incongruent: els informes els havia fet el sotsinspector imputat, l’arma va estar tres mesos sense custòdia i fins el febrer de 2013 no va ser portada a la Guàrdia Civil perquè li fessin la valoració. Hi ha tantes coses que no connecten entre elles…

La seva agressió va promoure que es prohibissin les bales de goma a Catalunya.

És de les poques coses positives que el conjunt de la població hem tret del meu cas. Les bales de goma són molt lesives i fins i tot mortals. I encara hi ha altres problemes en matèria d’armament policial, com el ‘foam’ o les pistoles Taser. Però almenys les pistoles de bales de goma no s’utilitzaran més.

El judici va ser una cerimònia de confusió dels Mossos d’Esquadra per sortir absolts?

Hi havia moments que em semblava tot un ‘paripé’, altres en què em semblava que anava tot molt bé i altres fatal. Nosaltres vam posar tota la voluntat i esforç possible per arribar al judici. Sóc la primera persona que va poder portar a judici uns mossos per bales de goma. La resta de casos no van tenir ni aquesta opció.

Però al final, el judici no només va acabar sense condemna, sinó amb més dubtes sobre si l’arma de l’agressió va ser una bala de goma o un projectil de ‘foam’.

No es va aconseguir la justícia que s’havia d’aconseguir en el judici i crec que molta gent, no només jo, es va quedar amb aquesta sensació. La Generalitat va donar per resolt l’assumpte amb la indemnització i el judici. Però segueixen sense demostrar qui va ser. Diuen que no van ser els dos acusats. Llavors quin mosso va ser?

Vostè té dubtes sobre l’arma o està convençuda que va ser una bala de goma?

Segueixo pensant que va ser una bala de goma pel tipus de lesió i pel rebot del projectil. Però el tribunal no va considerar provat que fos una bala de goma perquè deien que no s’havia aportat cap prova que demostrés que no era una bala de ‘foam’. Tot això encara que una forense va dir que no va poder ser ‘foam’.

Si de veritat no em van disparar amb una bala de goma vol dir que algun mosso em va disparar directament a la cara amb una bala de ‘foam’ a una distància de 30 metres. El protocol policial diu que en tots els casos s’ha d’avisar, llançar salves, disparar a 50 metres i per sota de la cintura… Per què no es van respectar tots aquests protocols? Jo ho he estat denunciant des del primer moment i al final la Generalitat va haver de reconèixer que havien estat els Mossos. Ells segueixen dient que no però jo crec que sí que va ser una bala de goma.

más INFO

Quin mosso d’esquadra va disparar a Ester Quintana?

  • La Generalitat manté oberta una investigació per intentar identificar l’antiavalots que va deixar sense ull a aquesta veïna de Barcelona
  • La sentència que va absoldre els dos agents acusats va censurar la investigació inicial dels fets de la conselleria d’Interior
  –  14/11/2016 – 06:00h

Ester Quintana llega al tribunal a declarar

Ester Quintana el dia que va acudir al tribunal a declarar ROBERT BONET / ARXIU

 

Un agent dels Mossos d’Esquadra va mutilar Ester Quintana, però no se sap quin va ser. L’antiavalots que va deixar sense ull a aquesta veïna de la Verneda segueix sense confessar els fets. La Generalitat encara no l’ha identificat. Aquest dilluns es compleixen quatre anys de la jornada de vaga general en que es va produir l’agressió policial a Quintana. Des d’aquell 14 novembre 2012 fins avui, la conselleria d’Interior ha canviat la seva versió dels fets mitja dotzena de vegades, un jutge meticulós  va instruir el cas fins que va asseure dos antiavalots al banc dels acusats i l’Audiència de Barcelona va acabar absolent als agents per falta de proves directes. Una pregunta segueix sense resposta: quin mosso d’esquadra va disparar a Ester Quintana?

Sobre el cas hi ha més indicis que certeses. La secció tercera de l’Audiència de Barcelona va donar credibilitat a la versió dels fets de Quintana. No obstant això, va absoldre els dos acusats pel dubte de si les lesions van ser provocades per una bala de goma o un projectil de ‘foam’. Els dos policies que van seure al banc dels acusats sempre van negar ser els autors dels fets, i van apuntar veladament a un altre antiavalots com a responsable del tret.

El que a dia d’avui sí està clar és que el 14 novembre del 2012 tres furgonetes d’antiavalots es van aturar a la confluència entre la Gran Via i el Passeig de Gràcia de Barcelona. Malgrat que no hi havia aldarulls, es van produir dos trets i un projectil policial va deixar sense ull a Quintana.

Fins aquí les certeses, que donen pas a preguntes sense resoldre sobre quin agent i amb quin tipus d’arma va lesionar a Quintana. En aquest mar de dubtes, des del punt de vista del tribunal va jugar un paper fonamental la deficient investigació inicial de la conselleria d’Interior, aleshores sota el comandament de Felip Puig. Els jutges van retreure al departament no haver donat per bona, encara que fos de manera provisional, la versió de la víctima. “S’hauria obtingut així una major informació sobre el realment esdevingut”, van assenyalar els togats.

Els jutges van retreure al departament no haver donat per bona, encara que fos de manera provisional, la versió de la víctima. “S’hauria obtingut així una major informació sobre el realment esdevingut”, van assenyalar els togats.

A diferència de Quintana, que sempre ha mantingut la mateixa versió, la primera explicació dels fets de la Generalitat assegurava no només que la policia no va disparar, sinó que Quintana s’havia situat “en la línia de tir dels esvalotadors”. És a dir, que podria haver estat ferida per manifestants. La realitat va desmentir a Interior, ja que els vídeos van demostrar que en el moment dels fets la situació era de calma i no hi havia disturbis.

De la nul·la credibilitat que va donar la conselleria de Felip Puig a Quintana deriven altres aspectes de difícil explicació del cas, que també recull la sentència absolutòria. Per exemple, que els Mossos no lliuressin al jutge la pistola de bales de gomes de l’agent imputat fins el febrer del 2013 –tres mesos després dels fets. O que la policia encarregués investigar els fets al sotsinspector imputat.

Després de desmuntar-se cadascuna de les cinc versions que va donar Interior, la conselleria va admetre l’autoria policial de les lesions de Quintana i la va indemnitzar. El departament no ha concretat en aquests anys quin agent i quin tipus d’arma va lesionar a Quintana. Tot això malgrat que els Mossos no han tancat files i destacats comandaments han advertit que l’agent culpable “s’està amagant”.

La sentència judicial també retreu a Interior que els GPS amb els que van equipats totes les furgonetes antiavalots no poguessin determinar “d’una forma concloent i inequívoca” el lloc exacte on es van aturar les furgones. Aquest punt resulta fonamental, ja que impedeix validar la hipòtesi alternativa insinuada pels agents absolts: si la furgoneta Drago 414 va avançar o arribar a estar en paral·lel a la dels acusats (la Drago 40), situant-se així a l’abast d’Ester Quintana. “Quan d’una furgoneta ningú es recorda de res, doncs home…”, va dir durant el judici el sotsinspector absolt, en referència a la 414.

‘Foam’ o bala de goma?

Les versions dels agents de les furgonetes sobre la seva posició són diferents, però sí que coincideixen en una cosa: que no van disparar a Ester Quintana. Interior, que manté oberta una investigació oberta sobre el cas, té apartats dels antiavalots els agents de la Drago 414 per ocultar informació.

Els acusats de la Drago 40 van dir que només van disparar salves. Al judici, el caporal de la  Drago 414 va assegurar que no van disparar en cap moment a la zona on estava Quintana i que, a més, l’escopeter de bales de goma no va arribar a baixar de la furgoneta ja que li feia mal l’esquena. Per contra, l’última tesi d’Interior apuntava que algun agents de la 414 va realitzar una salva (tret sense projectil).

El tribunal va considerar que “el més probable” era que Quintana una bala de goma hagués tocat a Quintana, però no va descartar del tot la hipòtesi del ‘foam’. Si va ser aquest últim projectil, la conclusió a que van arribar tant el tribunal com els perits resulta preocupant. A diferència de la bala de goma, el projectil de ‘foam’ no rebota contra el terra, de manera que només pot produir el tipus de lesions que va patir Quintana quan el tret es realitza apuntant directament a la cara de la víctima.

Tot i que no va poder acreditar qui va ser el culpable, el tribunal sí que va deixar clar que el cas de Quintana és un exemple de mala praxi policial. En concret, la sentència assenyala que no es van respectar els protocols que prohibeixen disparar cap a les parts superiors del coll, fer-ho a una distància menor de 50 metres –el tret a Quintana es va produir a 30 metres d’ella– i amb una perceptiva autorització prèvia.

“Els agents sabien que estaven incomplint els protocols i no podien desconèixer que les instruccions tenen per objectiu evitar successos tan lamentables com el que ha provocat a Ester Quintana unes lesions i seqüeles que sens dubte la seguiran afectant de forma permanent al llarg de la seva vida, impedint-li o dificultant-li la realització de múltiples activitats a les que els altres tenim un fàcil accés”, van concloure els magistrats. Quatre anys després, el policia que va disparar a Quintana segueix sense confessar i sense ser identificat.

más INFO

¿Qué mosso d’esquadra disparó a Ester Quintana?

  • La Generalidad mantiene abierta una investigación para tratar de identificar al antidisturbios que dejó sin ojo a esta vecina de Barcelona
  • La sentencia que absolvió a los dos agentes acusados censuró la investigación inicial de los hechos de la Conselleria de Interior
13/11/2016 – 19:26h

Ester Quintana llega al tribunal a declarar

Ester Quintana, en la Audiencia de Barcelona el día que declaró en el juicio ROBERT BONET / ARCHIVO

Un agente de los Mossos d’Esquadra mutiló a Ester Quintana, pero no se sabe cuál fue. El antidisturbios que dejó sin ojo a esta vecina de la Verneda sigue sin confesar los hechos. La Generalitat todavía no lo ha identificado. Este lunes se cumplen cuatro años de la jornada de huelga general en que se produjo la agresión policial a Quintana.

Desde aquel 14 de noviembre de 2012 hasta hoy, la Conselleria de Interior ha cambiado su versión de los hechos media docena de veces, un juez meticuloso instruyó el caso hasta sentar a dos antidisturbios en el banquillo y la Audiencia de Barcelona acabó absolviendo a los agentes por falta de pruebas directas. Una pregunta sigue sin respuesta: ¿qué mosso d’esquadra disparó a Ester Quintana?

Sobre el caso hay más indicios que certezas. La sección tercera de la Audiencia de Barcelona dio credibilidad a la versión de los hechos de Quintana. No obstante, absolvió a los dos acusados ante la duda de si las lesiones fueron provocadas por una bala de goma o un proyectil de ‘foam. Los dos policías que se sentaron en el banquillo siempre negaron ser los autores de los hechos, y apuntaron veladamente a otro antidisturbios como responsable del disparo.

Lo que a día de hoy sí está claro es que el 14 de noviembre de 2012 tres furgonetas de antidisturbios se pararon en la confluencia entre la Gran Vía y el Passeig de Gràcia de Barcelona. Pese a que no había altercados, se produjeron dos disparos y un proyectil policial dejó sin ojo a Quintana.

Hasta aquí las certezas, que dan paso a preguntas sin resolver sobre qué agente y con qué tipo de arma lesionó a Quintana. En este mar de dudas, bajo el punto de vista del tribunal jugó un papel fundamental la deficiente investigación inicial de la Conselleria de Interior, por aquel entonces bajo el mando de Felip Puig. Los jueces reprocharon al departamento no haber dado por buena, aunque fuera de forma provisional, la versión de la víctima. “Se habría obtenido así una mayor información sobre lo realmente acontecido”, señalaron los togados.

Los jueces reprocharon al departamento no haber dado por buena, aunque fuera de forma provisional, la versión de la víctima. “Se habría obtenido así una mayor información sobre lo realmente acontecido”, señalaron los togados.

A diferencia de Quintana, que siempre ha mantenido la misma versión, la primera explicación de los hechos de la Generalitat aseguraba no sólo que la policía no disparó, sino que Quintana se había situado “en la línea de tiro de los alborotadores”. Es decir, que podría haber sido herida por manifestantes. La realidad desmintió a Interior, pues los vídeos demostraron que en el momento de los hechos la situación era de calma y no había disturbios.

De la nula credibilidad que dio la Conselleria de Felip Puig a Quintana derivan otros aspectos de difícil explicación del caso, que también recoge la sentencia absolutoria. Por ejemplo, que los Mossos no entregaran al juez la pistola de balas de gomas del agente imputado hasta febrero de 2013 –tres meses después de los hechos. O que la policía encargara investigar lo sucedido al subinspector imputado.

Tras desmontarse cada una de las cinco versiones que dio Interior, la conselleria admitió la autoría policial de las lesiones de Quintana y la indemnizó. El departamento no ha concretado en estos años qué agente y qué tipo de arma lesionó a Quintana. Todo ello pese a que los Mossos no han cerrado filas y destacados mandos han advertido que el agente culpable “se está escondiendo”.

La sentencia judicial también reprocha a Interior que los GPS con los que van equipados todas las furgonetas antidisturbios no pudieran determinar “de una forma concluyente e inequívoca” el lugar exacto donde se detuvieron las lecheras. Este punto resulta fundamental, ya que impide validar la hipótesis alternativa insinuada por los agentes absueltos: si la furgoneta Drago 414 adelantó o llegó a estar en paralelo a la de los acusados (la Drago 40), situándose así a tiro de Ester Quintana. “Cuando de una furgoneta nadie se acuerda de nada, pues hombre…”, dijo durante el juicio el subinspector absuelto, en referencia a la 414.

¿’Foam’ o bala de goma?

Las versiones de los agentes de las furgonetas sobre su posición son distintas, pero sí coinciden en una cosa: que no dispararon a Ester Quintana. Interior, que mantiene abierta una investigación abierta sobre el caso, tiene apartados de los antidisturbios a los agentes de la Drago 414 por ocultar información.

Los acusados de la Drago 40 dijeron que sólo dispararon salvas. En el juicio, el cabo de la Drago 414 aseguró que no dispararon en ningún momento en la zona donde estaba Quintana y que, además, el escopetero de balas de goma no llegó a bajar de la furgoneta ya que le dolía la espalda. Por contra, la última tesis de Interior apuntaba a que algún agentes de la 414 realizó una salva (disparo sin proyectil).

El tribunal consideró que “lo más probable” era que una bala de goma hubiera golpeado a Quintana, pero no descartó del todo la hipótesis del ‘foam’. Si fue este último proyectil, la conclusión a la que llegaron tanto el tribunal como los peritos resulta preocupante. A diferencia de la bala de goma, el proyectil de ‘foam’ no rebota contra el suelo, por lo que solo puede producir el tipo de lesiones que sufrió Quintana cuando el disparo se realiza apuntando directamente a la cara de la víctima.

Aunque no pudo acreditar quién fue el culpable, el tribunal sí dejó claro que el caso de Quintana es un ejemplo de mala praxis policial. En concreto, la sentencia señala que no se respetaron los protocolos que prohíben disparar hacia las partes superiores del cuello, hacerlo a una distancia menor de 50 metros –el disparo a Quintana se produjo a 30 metros de ella– y con una perceptiva autorización previa.

“Los agentes sabían que estaban incumpliendo los protocolos y no podían desconocer que las instrucciones tienen por objetivo evitar sucesos tan lamentables como el que ha provocado en Ester Quintana unas lesiones y secuelas que sin duda le van a seguir afectando de forma permanente a lo largo de su vida, impidiéndole o dificultándole la realización de múltiples actividades a las que los demás tenemos un fácil acceso”, concluyeron los magistrados. Cuatro años después, el policía que disparó a Quintana sigue sin confesar y sin ser identificado.

Màxim suport a l’Òscar Alpuente pel pròxim judici

Òscar Alpuente, va ser ferit per la policia el 27 de maig de 2009 durant la celebració de la Champions i triplet del Barça. Va perdre l’ull esquerre i va patir fractures als ossos de l’òrbita ocular. Segueix buscant aconseguir justícia.
Som moltes les persones que hem patit la repressió i impunitat de les diferents forces de seguretat i de les institucions, en portarem perpètuament al rostre o al cos l’empremta de les seves armes, sense cap dubte és la prova definitiva de l’origen policial de les nostres lesions.
Vista la pròpia experiència, són molt pocs el que poden arribar a demostrar que han patit repressió i molts menys en trobar un responsable dels fets, enguany tenim una altra ocasió per intentar avançar contra la impunitat al segon judici per delictes d’ús de les bales de goma que arriba al tribunal de justícia de Catalunya.
Ànims Òscar, sabem el desgast que representa reviure tot el procés traumàtic durant el judici, haver de donar la cara després que et treguin un ull, lluitar amb l’estigma social, evitar la revictimització i la mediatització de les nostres vides privades, que són els companys de viatge no desitjats per ningú.
Patirem les seqüeles físiques constantment i haurem de conviure amb les psicològiques de per vida. Malgrat tot això, vivim esperançats de tenir una vida com qualsevol altra persona, com la que teníem abans de ser mutilats. Per això, per nosaltres resulta indispensable poder demostrar la veritat i les responsabilitats i aconseguir reparar el dany el màxim possible, sense oblidar aconseguir efectes positius en el benestar social col·lectiu.
Òscar som totes, estem amb tu!

El pase de diapositivas requiere JavaScript.


 Judici contra el mosso d’esquadra que va deixar borni l’Òscar Alpuente

Judici contra el mosso d’esquadra que va deixar borni l’Òscar Alpuente

El proper 3 de novembre es celebrarà el judici contra el mosso d’esquadra que va deixar borni l’Òscar Alpuente durant la celebració del triomf de la Champions pel FCB el 27 de maig de l’any 2009. Després d’un llarguíssim procés judicial, l’agent 12231 haurà de respondre davant del jutjat penal nº 13 de l’acusació d’un delicte de lesions que va causar la pèrdua de l’ull al nostre company.

I tot i la satisfacció que ens ocasiona aquesta noticia, no podem deixar de banda el fet que de les 11 persones ferides greus en mans dels escopeters del Mossos des de l’any 2009, només 3 han arribat a judici. Són els casos de l’Ester Quintana (amb els acusats incomprensiblement absolts), el del Nicola Tano, (que va ser indemnitzat previ al tancament del seu procés judicial) i aquest de l’Òscar Alpuente.

Pel camí han quedat arxivats els casos de ferits greus:

  • quatre nois que han quedat bornis, en Jordi Sallent (abril del 2009), en Jordi Naval (maig del 2009), l’Angelo Cilia (març del 2012) i en B. S (març del 2012)
  • l’Edgar López (març del 2009) amb un impacte al pit que li ha deixat afectacions cardíaques
  • en Gerard Molins (març del 2012) amb lesions a la orella i pèrdua de capacitat auditiva
  • en Carlos Prieto (març el 2012) que va perdre la melsa
  • l’Enric Castillo (novembre del 2012) a qui una bala de foam li va rebentar les dents i fracturar la mandíbula.

Per això, un cop més, des de Stop Bales de Goma volem denunciar la brutalitat i desproporcionalitat de moltes actuacions policials, però per sobre de tot, la connivència del poder judicial. Amb una clara falta de rigor i de voluntat per arribar fins al final de l’asumpte, l’arxivament d’aquestes causes fa efectiva la impunitat dels cossos de seguretat, ja que empara i protegeix aquestes actuacions.

Per denunciar això, un dels membres d’Stop Bales de Goma, en Carles Guillot, que després de 14 anys de periple judicial va veure com el Tribunal d’Estrasburg rebutjava el seu cas, assistirà el proper dia 13 de juliol a la conferència: Use of rubber bullets: Towards a new model of police, que organitza el Parlament Europeu a Brusel·les.

A %d blogueros les gusta esto: