Bales, mentides i cintes de vídeo

Vist per sentència el judici per les greus lesions a Ester Quintana a causa de munició policial

L’advocada Lydia Lajara, en representació de l’escopeter Llorenç Benjumea, va argumentar que un projectil de foam podia arribar a un diàmetre de 50 mm durant l’impacte. Un experiment a la redacció de la Directa ho desmenteix. / Victor Serri

David Fernàndez28/04/2016 – LADIRECTA
Estranya unanimitat, la viscuda ahir a l’Audiència de Barcelona, durant les conclusions del judici pel cas Ester Quintana. Fiscalia, defensa i acusació particular van coincidir categòricament en relat i fets provats. Tots tres van venir a dir el mateix: que el vespre del 14 de novembre de 2012, a les acaballes de la vaga general, tres furgonetes policials es van situar en la confluència del Passeig de Gràcia amb Gran Via, en una zona sense cap incident. Que els agents van desencotxar i, almenys, van disparar trets des de les unitats E-40 i E-414, sense complir ni protocols establerts ni ordres prèvies. Un microsegon després, Ester Quintana quedava greument ferida com a conseqüència de l’impacte d’un projectil policial. Necessitaria 592 dies, i múltiples intervencions quirúrgiques, per a recuperar-se d’unes ferides ja irreparables i d’unes seqüeles irreversibles. Insistim-hi: ahir, fiscalia, acusació particular i la defensa del sotsinspector i l’escopeter imputats deien el mateix i tiraven per terra totes les versions oficials, de Puig a Espadaler, hagudes i per haver.

Què resta per saber, doncs? El qui i el què. Escatir qui va fer-ho –des de quina de les dues furgonetes policials un escopeter va prémer el gallet– i exactament amb quina escopeta i projectil –bala de goma o foam. Per la fiscalia i l’acusació particular, resta provat que hauria estat l’escopeter de la unitat E-40 amb una bala de goma, atenent la lectura forense, mèdica i oftalmològica del tipus de lesions provocades. Les defenses, en canvi, van carregar duríssimament contra els agents de l’E-414 i ho atribueixen a un projectil de foam, a la recerca del dubte i d’una sentència absolutòria. Eloqüent final del cas Quintana, doncs: els agents de la Brimo discutint-se entre ells. I l’Ester mirant-s’ho en directe a la sala de vistes, amb una fermesa tan desbordant com l’astorada impotència col·lectiva de la resta.

Entremig, paradoxes de poder, el discurs oficial va dir sempre que no era una bala de goma, però va ser la mateixa oficialitat qui les va acabar prohibint

I malgrat tot, mai ningú ha arribat tan lluny com Ester Quintana i mai ha estat tan a prop de restablir la veritat, que equival sempre a rescabalar la justícia. El preu car, gairebé quatre anys. Entremig, paradoxes de poder, el discurs oficial va dir sempre que no era una bala de goma, però va ser la mateixa oficialitat qui les va acabar prohibint. La victòria d’Ester, de la solidaritat i la tenacitat, és indiscutible. Perquè dialècticament, només aquest sol fet –que fiscalia, defenses i acusació sostinguin ja el mateix– desmunta tota l’estratègia desinformativa d’Interior, despulla les nou versions oficials –consecutivament falses– que es van arribar a donar i ens recorda el viacrucis polític i judicial afegit, que ha hagut de viure Ester Quintana. Mentrestant, la veritat nòmada també deixarà per escrit, autèntic fet provat ahir, que la Generalitat de Catalunya és incapaç d’esbrinar qui i què i de depurar responsabilitats. Insistim-hi també: Interior no pot aclarir qui va disparar.

El procés és el càstig, suggeria Kafka, i tot procediment judicial força les contradiccions. Ahir, un cop més, com de propina vergonyant, van quedar acreditats els nombrosos nyaps que acumula del cas. Trets ocultats, versions impossibles, vídeos tallats, afers interns, informes mèdics, errors monumentals en l’àmbit polític i la «enorme torpeza» –segons l’advocada defensora, Olga Tubau– d’encarregar el segon informe sobre el cas… al sotsinspector imputat. De traca. «Una enorme torpeza», segons l’advocada defensora del mateix sotsinspector. Va planar també la lesivitat de les bales de goma, amb arguments peregrins de física quàntica i tot: la defensa va adduir que podia ser un projectil de foam perquè, en impactar, es deforma i canvia el seu diàmetre i perímetre fins assolir el d’una bala de goma. A ranvespre, a la redacció de la Directa, en laboratori improvisat vam fer la prova: i no, el projectil de foam no assoleix la dimensió de la bala de goma. Més encara, en l’ombra de la mala praxi també: a la Directa, fa anys, va arribar la dada, bala perduda, que era pràctica habitual que els escopeters de la Brimo carreguessin dins el furgó la següent bala de goma. El judici deixa de tot i més, fins i tot la reaparició sobtada, com a testimoni, d’un alt comandament de la Guàrdia Urbana que, vés per on, setmanes després dels fets va recordar haver guardat un projectil de foam que va trobar a una cruïlla de distància del lloc dels fets.

Un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions que, o bé està disposat a acusar un altre company de la mateixa unitat per lliurar-se, o bé es disposa a acceptar que un company sigui condemnat pel que no va cometre

 

Qui va ser, què va ser. I, sobretot, qui menteix. Perquè algú menteix, és clar. Hemeroteca dura, en l’aporia de la impunitat, el desembre de 1995 la treballadora sexual Rita Margaret va ser violada sexualment, a la comissaria d’Indautxu a Bilbao, per un agent de la policia espanyola. Cap dels 20 agents que estava de servei aquella nit va voler dir res: ningú recordava, ningú en sabia res. La sentència, demolidora i duríssima, reblava el clau contra uns agents instal·lats «en obsoletes idees corporatives i falsa companyonia davant un gravíssim delicte». A col·lació aquella sentència, retrospectiva i mirall, perquè el cas Quintana acredita brutalment que avui, en el sí de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, algú menteix obertament.

Perquè resta acreditat que menteix un agent en actiu, és a dir, un funcionari públic en l’exercici de les seves funcions que, o bé està disposat a acusar un altre company de la mateixa unitat per lliurar-se, o bé es disposa a acceptar que un company sigui condemnat pel que no va cometre. Ningú vol ser l’escopeter que va ferir Ester Quintana. O tal vegada, angles cecs i dubte permanent, tot plegat revesteix una estratègia de defensa –dilació, confusió, ocultació, obstrucció– cap a la impunitat i d’assumir que es condemnarà l’exèrcit però no es perdrà cap soldat. Sigui quina sigui de les tres, molt mala peça al teler de la impunitat.

A l’espera de la sentència definitiva, queda una altra que ja no cal que sigui escrita. Ja està redactada. I és inapel·lable. Avui, ara, aquí, l’arquitectura institucional, els sistemes de control intern o l’estructura policial de la Generalitat són incapaces d’aclarir qui i què va ferir Ester Quintana. Tampoc poden resoldre qui, en nòmina, menteix. I aquí seguim, sense resposta encara. Un altre dels trets definitoris de la impunitat: quedar-se sense resposta.

Notícies relacionades:

Etiquetas: , , , ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s