Per què hi ha dues cartes de disculpa d’Interior a Nicola Tanno?

El conseller Jordi Jané canvia la manera amb què el Govern encara aquesta mena de casos

 

El conseller d’Interior, Jordi Jané, ahir al Parlament / EFE / ALBERTO ESTÉVEZ

 

Nicola Tanno – el jove italià que va perdre l’ull per una bala de goma el 2010 en els avalots per la celebració de la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol– no ha rebut una carta de disculpes de la conselleria d’Interior, n’ha rebut dues. I amb quinze dies de diferència. Abans d’ahir a la nit anunciava que  havia pactat un acord per retirar les accions penals i per cobrar 200.000 euros de l’asseguradora del Govern. Aquest acord també incloïa una carta de disculpes de la conselleria d’Interior, però, per què en van caler dues?

L’última carta que va rebre Tanno, signada i escrita pel conseller d’Interior, Jordi Jané, té data del 2 de febrer; és la que podeu llegir just a sota d’aquest paràgraf. “Públicament li demano disculpes per les lesions sofertes” i tinc la seguretat que, malgrat l’acord que finalment s’ha tancat, mai es podran reparar totalment els perjudicis que se li han causat”, hi diu Jané. També assegura que lamenta “profundament” les lesions causades “en el marc d’una actuació policial ordenada pels respectius comandaments”. El conseller es disculpa amb Tanno fins a tres vegades i ahir, al Parlament, va insistir a demanar perdó.

Quinze dies abans Tanno ja havia rebut una altra carta, amb data del 18 de gener, aquesta signada per la cap de l’assessoria jurídica d’Interior, Marta Gordi. La podeu llegir a sota d’aquest paràgraf. El més semblant a unes disculpes que s’hi deia és: “Aquest departament lamenta profundament que l’actuació policial de restabliment de l’ordre públic alterat […] causés al senyor Nicola Tanno unes lesions tan importants com les que va presentar, i vol destacar que continuarà treballant com a departament encarregat del manteniment de l’ordre públic per tal que no es produeixin o, si no és possible, siguin mínimes, les incidències derivades de l’ús per part dels membres del cos de policia Mossos d’Esquadres d’instruments i eines policials dirigides a restablir la seguretat ciutadana”.

A la carta de l’assessora no hi havia cap disculpa. I amb això Tanno, que ha de deixar córrer el cas sabent que el responsable de disparar-li una pilota de goma continua treballant de policia, no en tenia prou. Ell té clar que era “responsabilitat d’Interior” aclarir qui li va disparar, i s’ha fet a la idea que és molt difícil que ho arribi a saber mai: els agents que han declarat davant del jutge no han aclarit res i la investigació interna dels Mossos, tampoc. Però per dignitat Tanno reclamava com a mínim una carta de disculpa, no el que havia rebut. Per això es va queixar a través del seu advocat, i va funcionar. Segons Tanno, per a Interior va ser “una sorpresa” que la carta no digués allò que havien acordat. Quan ja no s’ho esperava el conseller mateix li va trucar: “Em va demanar què volia que digués la carta i la va escriure”, explica. El conseller va decidir fer-ho ell mateix. Segons fonts d’Interior això no ho havien pactat, la carta havia de ser de la conselleria, no específicament de Jané.

Canvi d’actitud a Interior

La carta de Jané –que ja havia demanat disculpes però no per escrit– és un símptoma més del canvi d’actitud de la conselleria d’Interior amb aquesta mena de casos. De fet, Jané és el primer responsable d’aquesta cartera amb qui s’ha aconseguit reunir personalment Nicola Tanno, cara a cara. Joan Saura, Felip Puig i Ramon Espadaler no el van rebre. Segons ha pogut saber aquest diari, també és el primer conseller d’Interior que s’ha reunit en persona amb Ester Quintana, que al setembre  va anunciar que també cobraria una indemnització.  Espadaler li havia trucat per disculpar-s’hi –i per negar també que els Mossos li haguessin disparat cap pilota de goma– però no s’hi va reunir cara a cara. Puig, al novembre, tres anys després que Quintana perdés l’ull, va dir a Catalunya Ràdio que ho lamentava “profundament”, això sí, “des del punt de vista personal”.

“Vaig tocar-me l’ull i no hi era, només hi havia sang i alguna altra cosa” – Nicola Tanno Impulsor d’Stop Bales de Goma

Després de la ferida Nicola Tanno, que quan va perdre l’ull feia dos mesos que havia vingut a Barcelona a estudiar i viure amb la seva parella, es va convertir en impulsor de l’associació Stop Bales de Goma. Segons va explicar un any més tard, va anar a veure la celebració de la victòria futbolística perquè els seus amics italians li van dir que era històric i no s’ho podia perdre, per gravar-la en vídeo i publicar-ho al seu blog. Però els Mossos van carregar, va explicar, i no entenia per què. Quan la cosa es va calmar va decidir anar cap a un bar però va rebre el tret que el va fer saltar. Així descriu què va sentir: “Mentre era enlaire pensava que havia estat una bomba. L’oïda va tornar, sentia crits de la gent, vaig tocar-me l’ull i no hi era, només hi havia sang i alguna altra cosa. Vaig cridar, moltes persones em van ajudar, va arribar l’ambulància”.

Fins a l’arribada de Jané els consellers d’Interior s’havien tancat bastant en banda, cedint a poc a poc a mesura que esclatava l’escàndol d’Ester Quintana –que és el que va aconseguir la prohibició de les pilotes de goma–. L’escàndol  va causar la dimissió del llavors director general dels Mossos, Manel Prat, que havia defensat que les ferides les havia causat un objecte que no tenia res a veure amb el dispositiu policial.  Felip Puig va mantenir la mateixa versió, i el seu successor,  Espadaler, va insistir que no s’havien disparat bales de goma el 14 de novembre del 2012. El cas de Tanno no va aconseguir tant de ressò com el de Quintana, però tampoc no es va silenciar.

El Parlament va prohibir les pilotes de goma la tardor de 2013. Llavors també va acordar que el Govern obriria una comissió per revisar els casos en què s’hauria pogut fer mal d’una manera injusta a ciutadans en actuacions policials. El 8 de novembre la comissió parlamentària que havia estudiat l’ús de bales de goma  va aprovar que Interior faria un protocol de reparació de dany per a la indemnització de víctimes d’actuacions policials. També s’havia d’estudiar la indemnització retroactiva. No va ser fins dos anys més tard, quan Jané ja era conseller, que es va pagar la primera indemnització, a Ester Quintana. La de Nicola Tanno ha estat la segona i el Govern n’estudia més. Un altre símptoma del canvi d’actitud.

Jané no ha fet mitja volta en la línia dels seus antecessors, el Govern no accepta –formalment– que els Mossos siguin els culpables en els casos Quintana i Tanno. Argumenta que sense una decisió judicial que ho certifiqui no es pot dir del cert que les ferides les van causar els policies. Però els indicis hi apunten clarament, això no ho neguen, i actuen acceptant ‘de facto’ que en són els responsables. Girar el discurs com si fos un mitjó també deixaria en evidència els consellers que s’havien negat rotundament fins ara a acceptar les responsabilitats del cos.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s